SEMPRE SOBRE MULLAT

Plou i fa sol. A l'entrada d'un bosc, hi ha un vell saüc travessat per un llamp. Revetlla, que va patir del mateix mal, es pentina recolzada al tronc socarrimat. Sota una bauma, Calèndula, Honestedat i Sense Nom s'unten les aixelles, el pols i l'anus per provar de volar. Dulcamara, capritxosa com ella sola, corre perseguint la lluna i Belladona, que hi viu enfilada, només fa que rumiar la manera de baixar-ne. Al bell mig de l’arboreda, Joana fa l'amor amb una bèstia.

I el poble, que viu ben a prop de totes aquestes dones, té fam, té fe, té por, té foc. I és foc.
 
Ja només plou. I ho fa sempre sobre mullat; sempre, sobre les mateixes.